lunes, 17 de agosto de 2009

Reflexiones de madrugada



Cuando uno crece se da cuenta que debe poner límites para que los demás respeten los espacios y los tiempos y no invadan terrenos que no les pertenece. Uno no puede vivir su vida en función de lo que los demás esperan de uno, sino en función de sus propias necesidades. Las respuestas que no se tienen ahora alguna vez llegarán si permanecemos en la búsqueda, pero nunca habrán existido si no nos hacemos preguntas.
Prefiero despertar a quedarme dormida, prefiero investigar a no saber, prefiero tener un no a un sí a medias, prefiero hacer lo que puedo a lo que debo, prefiero relajarme y disfrutar que estar exigiéndome, prefiero ser libre a sentirme atada, prefiero volar a caminar firme, prefiero callar si no tengo nada que decir.
Hay cosas que caen por su propio peso, que maduran y te hacen evolucionar. Tengo una amiga que dice que cuando da un paso adelante es porque ha pasado a la siguiente pantalla del juego, del juego de la vida. Yo creo que hay que aprender a elegir con calma y también con la responsabilidad de las consecuencias. Es necesario probarse todo el tiempo porque de esa manera nos conocemos y en la medida en que nos conozcamos podremos escoger con qué nos quedamos y qué desechamos.
Tengo otra amiga que dice que no se puede tenerlo todo en la vida pero ella me ha enseñado a sacarle el jugo a lo que tengo y eso es lo importante. Siento que si mis heridas se curan no tendré miedo a lastimarme nuevamente porque sé que todo pasa y todo queda, pero lo imprescindible es el presente.
Qué difícil es lograr la serenidad, aún sabiendo que no poseemos el control de todo, pero qué inmensamente necesaria.
Qué harán los secretos a la madrugada, se esconderán en los cajones para que no los encontremos. Qué harán las letras de las canciones por las noches, se guardarán entre los pliegues de los amantes, que harán los pétalos, qué hará esa silueta en esa pared de enfrente, qué hará Pedro, qué hará Sofía mientras yo estoy aquí pensando.

viernes, 7 de agosto de 2009

Bona nit!







A l’hivern i de l’altre costat de l’oceà aquesta és una nit de lluna plena i fa una estona només que vaig rebre un missatge de un amic que deia que habia millorat molt el meu català i que pròximament podria escriure un text al meu blog en aquesta llengua i per aixó aquí estic intentant-lo.
De cop i volta, aquesta frase “de cop i volta” ressona en el meu cap per recordar-me que trobo a faltar l’altre part de mi, la part que vaig deixar fa cinc mesos enrere quan vaig partir a l’Argentina. Diuen que tu mateix ets el resultat del que has viscut i ara pinso que ja no tinc un sol origen, que ja no sóc de una sola terra, que ja m’han conquistat sense adonar-me. Diuen que quan un imagina en una altre llengua és perque potser ja és part de ella i de tota una cultura que está al voltant. Si, trobo a faltar la casa meva, els meus amics, la gent, els carrers, les rambles, el mar, la muntanya, el dinamisme i la correcció de una ciutat com Barcelona. Barna neta, Barna boja, Barna feta i per fer.
Vaig viatjar al meu lloc familiar per fer-me preguntes i per trobar respostes i sense voler les he trobat. No ho sé si son les quals buscava però sí les quals tinc ara i això és important. Ara sé que sempre viuré entre dues bandes, ara sé que pertanyo a dos llocs molts diferents peró que jo mateixa vaig elegir el meu camí, el meu món, el meu espai i també sé que quan estigui allí “extrañaré acá” i cuan estigui aquí “trobaré a faltar” allí. Aquesta és la meva conclusió.
Avui he tingut malament de cap i suposo que és per això, perquè vaig pensar molt, vaig sentir molt, vaig atabalar-me amb molts pensaments. Dies enrere vaig demanar algun senyal per a poder definir el meu present i mai vaig imaginar que feia el català i en català quan trobaría el indici, peró estic contenta, estic tranquil·la perquè estic creixent.

PD, Perdó pels errors que segur hi ha.